Translate

dimecres, 14 d’octubre de 2015

El problema de tota la vida, sense la solució de sempre

Les 7 plagues d’Egipte, vagar per l’hiperespai i diverses catàstrofes múltiples era el pronòstic polític dels unionistes. A partir del 27S hem començat a exercir la independència i nois, no fa ni 3 setmanes que ens hi hem posat i qui ens anava a dir que ens ho passaríem tan bé. Com diria un amic meu cal comprar crispetes que això promet. O com diria Guardiola, estrenyeu-vos bé els cinturons que ens ho passarem bé.

De moment ja tenim el President i dues conselleres imputades pel 9N. Davant del resultat del 27S, l'Statu quo no va poder aguantar els nervis ni 48h, quins peces tu. Durant les primeres hores però, segons el meu criteri, el més brillant de tot van ser les portades del Mundo i de la Razón presentant la CUP com els salvadors de la pàtria mare. Un altre gag digne del millor Louis de Funès va ser la coincidència de la imputació de Mas amb el 75è aniversari de la mort de Lluís Companys. Lluís Companys: l’únic President occidental que sent escollit democràticament pel poble va ser assassinat per un Estat. Un Estat que encara el dia d'avui no ha volgut ni reconèixer el crim ni demanar perdó per l’assassinat. Una vergonya d’Estat. Un Estat que ja no el volem nostre sinó que el volem com més lluny millor, perquè a part de ser un Estat obsolet és un Estat gris, ben gris, ben gris.

Em reafirmo en el que porto dient força anys: En el museu de la independència haurem de tenir una sala ben gran i ben especial titulada “Il·lustres espanyols separadors” o “Fàbrica d’independentistes”. La sala podrà ser presidida per Llano de Lunas, Vidal Quadres, Albert Rivera, Rajoy, Pablo Iglesisas, Aznar, Pedro Sánchez o Luis Maria Linde. Tot i que jo opto per un nom un xic més esotèric, tipus: Onda Cero - Y la Europea?

També contrasto i constato una idea una mica radical que em porta rondant pel cap però que cada dia veig més innegable: S’enfronten al problema de tota la vida sense la solució de sempre. Els Segadors, Pau Claris, 1714, la revolta dels Rabassaires, l’Estatut de Núria, el desastre de la Guerra Civil. Ja ho sabem, els catalans tenim de tota la vida un desig innegable d’autogovern, justícia i llibertat i fins ara, totes aquestes disputes s’han resolt per la vida del cañonazo, la forca o el garrot vil. Per primer cop a la història l’Estat, Madrid, i l'Statu quo s’enfronta al problema de sempre sense la solució de tota la vida. Aquest cop el resultat de tot plegat no es dirimeix ni a l’Ebre ni als despatxos. Es dirimeix als debats i a les urnes. I aquest cop amics, el partit es juga a casa. Es juga al camp dels articles d’opinió, es juga al camp de la dialèctica, es juga al camp de la racionalitat, al camp de les eleccions, al camp de la raó, al camp de les manifestacions i al camp de la democràcia. I tenim el millor equip del món: doctors de Harvard, premis internacionals en la seva matèria. Polítics compromesos, que posen per sobre els interessos del país per sobre dels del seu partit. I un exèrcit immens de voluntaris amb uns somriures immensos a la cara i uns ulls espurnejants. Aquest cop amics, es dirimeix tot enraonant, parlant, explicant, demostrant, evidenciant. I ho fem als bars, a les places, als carrers i allà on faci falta. Aquest cop juguem a l’estadi on acostuma a guanyar la majoria i la llibertat. Aquest cop juguem a casa.

Demà l’Estat espanyol ens oferirà la imatge de la vergonya. Totes les caretes han saltat, tothom s’ha descobert el rostre i tots plegats s’han mostrat tal com són. Demà, Espanya imputarà el President de la Generalitat per haver permès la celebració d’una consulta popular. Déu ni do. S’ha de tenir un fons molt negre o molta poca ambició per voler viure o resignar-se a viure en un Estat on les persones que recolzen consultes populars són imputades per la via penal. Demà però també oferirem la imatge de la dignitat. Més de 900 alcaldes, desenes de diputats i milers de ciutadans acompanyarem al nostre President fins als tribunals. Perquè no entenem ni acceptarem que es pugui processar algú per complir el mandat del Parlament de Catalunya ni d’unes eleccions. Demà tots els demòcrates tornem a tenir una cita amb la història.

divendres, 16 de gener de 2015

27 de setembre

Ja està. Ja ha passat. Dos mesos esgotadors, inoportuns, malaurats i insuportables. El partidisme, la mirada a curt termini i l’egoisme personal semblava que s’imposaven però finalment, en el darrer moment, i un altre cop, la bona voluntat de la gent anònima s’ha imposat. 


Ara tenim data i final democràtica. El resultat de la qual, no ens enganyem, determinarà el futur i el benestar de tots nosaltres i de les pròximes generacions. Que ningú defugi responsabilitats, la decisió que cadascun de nosaltres prengui determinarà el seu propi futur, el dels seus estimats i el de tot un país. No s’hi val mirar cap a una altra banda, no s’hi val fer l’estruç i enterrar el cap. Tu i l'urna. L'urna i tu. I entre tots dos només una papereta. Una papereta que marcarà el rumb de la teva història i el de milions de persones. No et pots equivocar. 

La decisió, la papereta, jo la tinc presa des de fa anys. El 27 de setembre, tots nosaltres, triarem entre viure en un Estat amb més de 10.000 aforats o en un Estat on no n’hi hagi cap; triarem entre viure en un Estat que no li dóna la gana invertir en el corredor mediterrani o en un Estat que automàticament invertirà en l’eix mediterrani; triarem viure en un Estat amb una separació de poders reals o en un Estat on el President del Tribunal Constitucional és ex-militant del Partit Popular; escollirem continuar formant part d’un Estat que no reconeix el dret a l’autodeterminació o passarem a formar part d’un Estat que reconegui i entengui la diversitat com un tresor a preservar i no com un problema a combatre; escollirem entre un Estat que no té por ni posa límits a la democràcia o un estat que prohibeix les consultes i posa querelles criminals contra aquelles persones que les convoquen. Bàsicament, el 27 de setembre, triarem entre ser homes i dones del segle XXI o quedar-nos ancorats en un passat gris i amb olor de resclosit. I aquest cop la final es juga a casa: debat, urnes i democràcia. I qui xuta el penal al minut 90 ets tu.

dimarts, 4 de novembre de 2014

Votaré per tu, avi.

Tenia tot just quinze anys quan vaig entrar ben il·lusionat al menjador de Cabrils, on l'avi llegia La Vanguardia  -Avi, Catalunya ha de ser independent, ens hem d'independitzar  -Això és impossible - responia ell - és molt difícil, jo no ho veuré. Potser tu, algun dia, encara ho podràs veure, però jo, mai.

El meu avi tenia 6 anys quan va haver d'anar a viure a Cabrils per culpa del desastre del 36. D'aquell estiu i tardor se'n recordava, sobretot, que durant uns quants mesos no havia hagut d'anar a col•legi i també, de com contemplava els avions feixistes italians procedents de Mallorca que bombardejaven Barcelona. "M'entretenia veient com els llums anti-aèris intentaven trobar els bombarders". De la forma en què m'ho explicava, esfreïdorament natural, semblava ben bé un joc de nens. Segurament, per ell, en certa manera, ho era. De més gran va esdevenir un empresari treballador, molt treballador. A partir d'aquell dia que vaig entrar al menjador fent les meves proclames de noi jove somiatruites, tot es va començar a precipitar. Només dos anys després, l'avi s'inscrivia en un llistat de suport a la plataforma ciutadana Sobirania i Progrés. Un mesos més tard, a proposta meva, pagava 10€ per rebre un simbòlic DNI català a casa, DNI que per cert, mai vem arribar a rebre i que encara estem esperant... Passada una altra anyada, contemplava com els activistes de la família agafàvem un vol xàrter i un avió mig esgarrinxat (encara no sé com vam agafar volada) i ens plantàvem a Brussel·les•les per defensar el país. 10 mil catalans a Brussel·les, es deia la trobada. Ja n'érem un grapat i ens començàvem a conèixer. En el vol de tornada la notícia no es va trobar en l'avió descomposat en el qual havíem de fer acte de fe i de confiança i que ens havia de tornar a casa, sinó en un parell de convergents que s'asseien just davant nostre i entre ells comentaven "ara hem de mirar com ho fem per allargar tot això", vaja, quina pensada, aquests convergents... Ja fos intentant-ho allargar o escurçar, ens vàrem trobar amb la plantofada del Tribunal Constitucional estampada a la cara. Aquell va ser el primer moment en que vam descobrir que no érem només l'avi, jo, el pare i l'àvia, sinó que sortíem al carrer molts més i tots ens miràvem a la cara i ens hi reconeixíem. Allò era Catalunya llavors. Allò i poc més. Un avi, una mare, un cotxet, tots junts, allà, al Passeig de Gràcia. Amb cara de desconcert i sorpresa primer, i amb uns immensos somriures a la tornada. Potser ara, amb el temps, encara haurem de donar a aquests homes del constitucional les gràcies. Ens van fer despertar d'un somni anestèsic i malèfic i ens van fer plantejar que, si volíem, podíem arribar on som ara. Després va venir l'esclat de joia del setembre del 2012, aquell va ser el punt de partida, l'inici del final. Passàvem d'autonomistes a sobiranistes. De dependents a independents. I de rondinaires a optimistes. La següent gran trobada va tenir lloc a un racó que podríem considerar també casa teva. La música va omplir el Camp Nou, aquest cop no pas tenyit de blaugrana sinó d'un immens mosaic on tu aixecaves ben amunt una de les mil cartolines. Què és un país sinó la seva gent? Què és un país sinó els seus avis? Al setembre del 2013 la tasca organitzativa era un repte i com a organitzador que jo era d'un dels trams de Passeig de Gràcia se'm va girar feina i se'm va passar per alt allò més important, allò més cabdal. Havia quedat amb tu a les 16:45h davant del cinema Comèdia per portar-te fins on era la resta de la família, formant la cadena humana. I amb tantes corredisses, amb tants castellers i tanta gentada, me'n vaig oblidar. Mentre tot el país s'ajuntava de punta a punta i ens donàvem tots les mans els un als altres, tu et vas quedar sol, avi. He comés alguns errors a la meva vida i tinc ficades de pota considerables però creu-me que si pogués escollir un grapat de moments on pogués rebobinar i tirar enrere, aquest en seria un. Trobar-te quan tot ja s'havia mig acabat, trobar-te mig molest, però a la vegada content per com havia anat tot, em va esguerrar, en part, la festa. Jo t'hagués volgut allà, amb mi, amb tots, donant-nos les mans, avi. El pitjor de tot seria que uns mesos després tu moriries i no he tingut l'oportunitat de tornar-te amb escreix aquell descuit. Segur que si hi haguessis estat aquest any, hauries sigut la peça clau de les quatre barres que conformaven la V i ens haguéssim vist abraçats amb tots, amb la gent, amb el país, amb la família. Per primer cop a la teva vida t'hauries posat una samarreta "cutre" de color groc o grana. Perquè sabies que hagués estat "cutre" vista d'aprop però que de lluny s'hagués vist una joia i hagués estat una perla vista des del cel. Des del cel tu ens hauràs vist i des del cel tu ens hauràs ajudat. Ara hi ha un Tribunal que no ens vol deixar votar, avi. Però nosaltres votarem. Seguiré els teus consells de seny i dignitat i així, d'aquests manera, aniré a votar. Quan agafi la papereta i posi el meu nom al registre, estigues convençut que pensaré en tu, avi. I si et sóc franc, també i molt pensaré en l'àvia. Ella et va ensenyar a estimar cada dia una miqueta més Catalunya. Te'n recordes d'aquell viatge que vam fer a Londres? L'Onze de setembre, un d'aquells onze de setembre antics que encara no es celebraven gaire, va caure just quan érem allà, a la ciutat dels meus somnis. Era el matí i pujava a l'ascensor amb la meva cosina i la meva àvia. Just abans que es tanquessin les portes un matrimoni s'escolava dins l'aparell amb nosaltres i sorprenentment ens preguntaven, "que sou catalans?" Sí! exclamava l'àvia, i afegia: Feliç diada! L'altre matrimoni ens va correspondre i en el moment d'acomiadar-nos, l'àvia Georgina, com si fes quelcom que no li estigués permès, com retenint-se a si mateixa, com si estigués prohibit però des de dins ho volgués i ho desitgés moltíssim, va dir: "Visca Catalunya!" - "Visca!" vam respondre tots els altres. Ara, queda molt poc pel 9N i saps què avi? Penso molt en tu aquests dies, de com n'és de cert allò de que tu no ho veuries però també, de com n'és de cert allò de que jo sí que ho veuré.

dimarts, 28 d’octubre de 2014

L'ESTAT DEL NO

L'Estat espanyol és l'estat del NO. NO a l'Estatut, NO a la llengua, NO a la inversió, NO a l'europaització, NO a la cultura, NO a la modernització, NO al matrimoni homosexual, NO al corredor mediterrani, NO al decret contra la pobresa energètica, NO al referèndum, NO a l'impost sobre les entitats financeres, NO a les dimisions, NO a demanar perdó, NO a la llei de memòria històrica, NO a la consulta, NO al pacte fiscal, NO a les beques Erasmus, NO a la immersió lingüística, NO a a l'erradicació de la corrupicó, NO a la justícia social, NO al procés de participació diutadana. NO A TOT.

L'himne espanyol no té lletra, jo els recomano que hi posin el NO com a cantarella. Els ben representarà. 

I contra el NO, nosaltres, direm amb la veu netament i clara: SÍ. SÍ a la cultura, SÍ a la justícia social, SÍ a demanar perdó, SÍ a l'erradicació de la corrupció, SÍ a la democràcia, SÍ a la inversió, SÍ al corredor mediterrani, SÍ a les dimisions, SÍ als procesos de participació ciutadana, SÍ a les beques Erasmus, SÍ a Europa, SÍ al matrimoni homosexual, SÍ a l'impost sobre les entitats financeres, SÍ a la immersió lingüística, SÍ al decret contra la pobresa energètica, SÍ a la modernització, SÍ al referèndum, SÍ a la llibertat! SÍ, SÍ, SÍ, SÍ. Els darem tants SIS com calgui perquè mai més puguin dir NO.  SÍ!

ANUNCI IMPORTANT





Es busca un país de rucs per formar part d'una nación plural y diversa que exalta el que és vell (el borbonisme, el jacobinisme, la Constitució de 1978...) i detesta el que és nou (la Il.lustració, la Cultura, la Modernitat...).

Condicions òptimes per als rucs interessats: alfals a bon preu, orelleres de colors virolats, música de xaranga i pandereta, un sol de justícia.

La sínia que han d'empènyer és de segona mà, però el temps n'ha assuaujat el fustam, de tal manera que el treball és tot folgança i diversió.

Cal adreçar les sol·licituds a les instàncies habituals: Palau de la Zarzuela, Palau de la Moncloa, Congrés dels Diputats, Tribunal Constitucional.

 O simplement: Regne d'Espanya (en descomposició).


                  PAU  CLARIS 

divendres, 5 de setembre de 2014

Quatre barres, quatre preguntes

Deia en Xavier Sala i Martín “En algun moment caldrà desobeir. Però no ho podrem fer gaires vegades. Podrem desobeir un cop, el dia que proclamem la independència. La independència és totalment il·legal en el marc jurídic espanyol. El dia que marxem violarem la seva llei. Afortunadament, al cap de vint-i-quatre hores hi haurà una nova constitució, unes altres lleis i el govern espanyol no hi podrà fer res”, i crec que aquest comentari és la clau de volta de tot plegat.

Quatre barres i quatre preguntes.


1 Tenim totalment enllestida l’Agència Tributària Catalana?


2 Tenim un esborrany de Constitució que dues terceres parts del Parlament estiguin disposades a votar i aprovar?


3 Hem aconseguit un suport a la Independència que rondi, com a mínim, el 60%?


4 Tenim la certesa que diversos Estats del món, just unes hores després de la nostra Declaració d’Independència, ens reconeixeran com a Estat i país sobirà?


No ens enganyem, no necessitem un doble sí, necessitem quatre sisos com una casa de pagès. Llavors, i només llavors, quan tinguem un sí com a resposta a cada una d’aquestes preguntes serà el moment de saltar-se la legalitat vigent i per tant, esdevenir un Estat finalment.

Porto molts anys militant per aquesta causa i no vull que ni les preses ni la precipitació l’enterrin. Vull fer les coses bé i vull que guanyem per golejada. Tenim pressa, sí, però tenim molta més fam de Victòria.

diumenge, 31 d’agost de 2014

Votar, què passarà?

Consulta sí, consulta no. Consulta així, consulta axans. Eleccions plebiscitàries sí, eleccions plebiscitàries no. Ha arribat el moment, el de debó. Màxima expectació. Començaré aquest article fent un breu repàs dels inconvenients de les dues opcions que es plantegen.

A) Eleccions plebiscitàries

Inconvenient número 1: ERC, CUP I ICV, les forces del Pacte pel Dret a Decidir, poden quedar ressentides amb CIU. Podria esguerrar-se la unitat.
2 Els partits unionistes i part de l'oposició afirmarien que Mas no pot presentar-se a unes noves eleccions després d'haver incomplert la promesa de celebrar un referèndum.
3 Unió trencaria amb Convergència i faria campanya pel bloc unionista.
  
B) Consulta

1 Boicot dels unionistes a la consulta. El NO pot optar per no votar, no participar en els debats televisius, etc.
2 Dificultat, i no sabem si impossibilitat, de crear un cens electoral sòlid i perfecte.
3 Trencament d'Unió entre els partidaris de sotmetre's al Tribunal Constitucional i els que consideren Catalunya un subjecte polític sobirà.
4 La consulta no és vinculant, només consultiva, no es tracta d'un referèndum.

Bé, amb les idees sobre la taula, la primera conclusió a la qual s'arriba és que Unió, s'opti pel pla A o B, i jo hi afegiria, i encara que s'optés pel C,D,E, F o G, trencarà amb Convergència o es trencarà a si mateixa. És per tant un element a tenir en compte però no un element a ponderar a l'hora de prendre la decisió. Remarcaria ara la importància del número 13. 13 són els diputats d'Unió Democràtica de Catalunya i 13 són els diputats d'Iniciativa per Catalunya. Ells són els indecisos i sobre ells recau una gran responsabilitat. En una batalla cada cavall compte i en un embat democràtic d'aquest calibre cada diputat és fonamental. Per aquells que ho dubtin que recordin com Abraham Licoln va aconseguir abolir l'esclavitud.

La següent reflexió és que els inconvenients d'unes eleccions plebiscitàries són inconvenients si nosaltres volem que així sigui, és a dir, són inconvenients que neixen d'una actitud partidista. Crec que a hores d'ara és evident que hi ha hagut una ferma voluntat per part del Govern i de les majories al Parlament de Catalunya de celebrar, primer un referèndum i després una consulta. Però està clar que el que compte no són les voluntats sinó els resultats. És per això que unes eleccions plebiscitàries només prendrien tot el seu sentit si es celebressin el 9 de novembre.

Tercer punt, hi ha un factor molt important que no s'ha esmentat abans: El reconeixement internacional. Catalunya només serà si rep el reconeixement d'altres països. És per això que a l'hora d'optar per una opció o una altra, seria prudent preguntar als nostres Estats amics, aquells que donen suport a la nostra causa, quina de les dues vies prefereixen. Però tampoc siguem ingenus, al final, els altres Estats no ens reconeixeran o ens deixaran de reconèixer depenent de si hem celebrat una consulta o unes eleccions, sinó que ho faran d'acord als seus propis interessos.

Després de pensar, repensar i tornar a pensar què ens convé més, la conclusió a la qual arribo és tranquil·litzadora i esperançadora: si som capaços de fer país i no partit, si som capaços de prendre conscicència del què ens hi juguem i de la importància del moment, si som capaços d'assumir que tots plegats som i serem protagonistes d'aquesta història, tant se val. Tot depèn de nosaltres. Com deia Josep Maria de Sagarra, "tots els camins van a Roma, sí, però no tots van a Betlem". En aquest cas tots els camins van a Roma (prosperitat) però és que també van a Betlem (justícia i bondat): Un poble pacífic i democràtic, expressant-se a les urnes i escollint el seu destí. Votem.